Després de la Dictadura de Primo de Rivera, on es va impulsar una limitació de continguts en suspendre temporalment o definitivament publicacions, en processar a periodistes catalanistes o en impulsar la censura prèvia, els anys trenta suposen el zenit en la normalitat de la premsa catalana. Hi havia al voltant d'unes trenta ciutats que tenien aproximadament vint diaris cadascuna. A més, les grans capitals comptaven amb dos o tres diaris en llengua catalana, de diferents ideologies. A Barcelona ens podem trobar periòdics de dretes com El Matí (1929-1936) o La Veu de Catalunya, d'esquerres com Última Hora (1935-1938), La Humanitat (1931-1939) o L'Opinió (1931-1934), o de centre, com La Publicitat. Aquesta varietat de mitjans i de ideologies eren signe de la bona salut del periodisme de l'època i de la seva voluntat de normalitzar tant les corrents de pensament com l'ús de la llengua catalana.
Segons els estudiosos de l'època (Casasús: 1987, 171) en el periodisme català de la II República: "Subsisteixen les antigues fórmules de periodisme ideològic, mitjançant la continuïtat de diaris eminentment d'opinió, ja sigui a través de les velles capçaleres històriques ( La Veu de Catalunya, El Correo Català, Diari de Barcelona), ja sigui a través de noves capçaleres (L'Avenç, La Humanitat, L'Opinió, El Matí). D'altra banda, juntament amb els diaris pioners del model informatiu - o "industrial" segons la terminologia d'inicis de segle (Les Notícies, La Nit i La Vanguardia) en el moment de màxima expansió, sota la direcció de Gaziel proliferaven les iniciatives orientades de solucions de tractament gràfic i estilístic, i fins i tot l'hora d'aparició, que eren molt pròpies d'un periodisme marcadament informatiu, com va ser el cas de la Ciutat, de Diari del Migdia i de la Rambla, i encara del periodisme popular-variant del periodisme d'informació-que ja havia arrelat a Anglaterra i França, com va ser el cas dels diaris d'aparició nocturna (La Veu del Vespre, Ultima Hora i l'Instant). Cal dir, així mateix, que moltes d'aquestes noves experiències professionals i empresarials, partien d'iniciatives partidistes, vinculades encara, residualment, als mecanismes del periodisme ideològic. "
A l'inici de la Guerra Civil es van produir una sèrie de confiscacions de diaris de dreta per les forces obreres i d'esquerres amb la conversió a uns continguts revolucionaris: el partit comunista i el socialista es van unir, construint el Partit Socialista Unificat de Catalunya, i gràcies a les instal.lacions del diari privat i religiós El Matí (1929-1936) van editar Treball (1936-1939). El PSUC es va convertir en un partit que va imposar ordre enfront dels incontrolats més radicals. L'anarquisme va augmentar gradualment la seva influència, ja que Espanya va ser l'únic país europeu on aquesta doctrina va tenir representació al govern.
Segons els estudiosos de l'època (Casasús: 1987, 171) en el periodisme català de la II República: "Subsisteixen les antigues fórmules de periodisme ideològic, mitjançant la continuïtat de diaris eminentment d'opinió, ja sigui a través de les velles capçaleres històriques ( La Veu de Catalunya, El Correo Català, Diari de Barcelona), ja sigui a través de noves capçaleres (L'Avenç, La Humanitat, L'Opinió, El Matí). D'altra banda, juntament amb els diaris pioners del model informatiu - o "industrial" segons la terminologia d'inicis de segle (Les Notícies, La Nit i La Vanguardia) en el moment de màxima expansió, sota la direcció de Gaziel proliferaven les iniciatives orientades de solucions de tractament gràfic i estilístic, i fins i tot l'hora d'aparició, que eren molt pròpies d'un periodisme marcadament informatiu, com va ser el cas de la Ciutat, de Diari del Migdia i de la Rambla, i encara del periodisme popular-variant del periodisme d'informació-que ja havia arrelat a Anglaterra i França, com va ser el cas dels diaris d'aparició nocturna (La Veu del Vespre, Ultima Hora i l'Instant). Cal dir, així mateix, que moltes d'aquestes noves experiències professionals i empresarials, partien d'iniciatives partidistes, vinculades encara, residualment, als mecanismes del periodisme ideològic. "
A l'inici de la Guerra Civil es van produir una sèrie de confiscacions de diaris de dreta per les forces obreres i d'esquerres amb la conversió a uns continguts revolucionaris: el partit comunista i el socialista es van unir, construint el Partit Socialista Unificat de Catalunya, i gràcies a les instal.lacions del diari privat i religiós El Matí (1929-1936) van editar Treball (1936-1939). El PSUC es va convertir en un partit que va imposar ordre enfront dels incontrolats més radicals. L'anarquisme va augmentar gradualment la seva influència, ja que Espanya va ser l'únic país europeu on aquesta doctrina va tenir representació al govern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada