8.1. Els fets d'octubre a la Veu de Catalunya

Antecedents

L’anàlisi d’aquest diari es limita al període que va des del 30 de setembre fins al 9 d’octubre. El diari comença sempre amb un editorial i un comentari de Manuel Brunet, però la majoria de noticies no estan firmades, amb la qual cosa resulta difícil esbrinar els interessos particulars que s’hi amaguen darrera. En general, la línea de pensament del diari es manté fidel als principis de la Lliga Catalana. El llenguatge i punt de vista utilitzats sol ser templat i asèptic, al menys si es compara amb La Humanitat, però no s’estan de crítiques quan es tracta d’Esquerra, sobretot a l’Editorial de portada. Entre d’altres, l’acusen de ser una “força de desordre” i provocar la divisió dels catalans.

Fragment de La Veu de Catalunya del 30 de setembre

La Veu de Catalunya no es només molt crítica amb ERC, sinó també amb tot el que trobi “esquerrà”, com a l’assenyalar com un diari “esquerrà” inflà el nombre d’assistents a una manifestació d’Esquerra Republicana i la Unió de Rabassaires. O amb una noticia titulada “Les esquerranades de Fonollosa”, que surt primer el 30 de setembre, i un altre cop el 4 d’octubre (aquest últim cop carregant contra l’alcalde, que es d’ERC, per les seves faltes d’ortografia i relacionant això amb que Fonollosa “sota la presidència del seu mal lloat batlle, avui ocupa un lloc preeminent dintre dels pobles endarrerits”).

L’Editorial també acostuma a citar moltes personalitats de la Lliga, especialment Cambó, i posen en boca d’ells alguns del principis de la Lliga (que, òbviament, també son els del diari), com, per exemple, el catalanisme:

Fragment de La Veu de Catalunya del 30 de setembre citant a Cambó

Si La Veu de Catalunya es un “aparador” de l’ideari de la Lliga, no podia ser menys sobre la seva opinió de la Llei de Conreus, afegint noticies molt crítiques amb les vagues i demandes dels rabassaires (recordem que la Lliga s’oposava a la Llei de Contractes de Conreu i, juntament amb l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), presentà un recurs contra aquesta llei):



Fragment de La Veu de Catalunya del 3 d'octubre

També es pot veure aquesta parcialitat en donar veu a les protestes d’associacions agrícoles contra la Llei de Conreu utilitzant expressions com “protestar respectuosament i enèrgicament”, i posant en boca d’aquests propietaris agrícoles que la llei va aprovar-se  “no respectant els tractes establerts per ambdues parts i sembrant l’odi i la discòrdia”.

I per si amb tot això no ho deixava prou clar, hi torna a insistir amb un article del mateix dia titulat “La tragèdia del nostre camp” de Modest Sabaté (citant contínuament a Josep Pla). Entre d’altres, diu que el “mot d’ordre rabassaire: emportar-s’ho tot!” (el signe d’exclamació es seu) i més tard afegeix, citant a un jutge, que “el principi rabassaire [...] era un aiguabarreig de gana, idealisme polític i anticlericalisme” i continua assegurant que no tots els rabassaires estan d’acord amb les demandes de la Unió de Rabassaires “sinó que alguns ho fan per pressió dels més, i alguna vegada, sota coacció criminal”. En resum, acusen als rabassaires de voler quedar-se més del que els correspon, vinculen les seves accions amb l’anticlericalisme (recordem que la Veu es un diari catòlic) i sense cap prova ni argument asseguren que alguns son coaccionats per afegir-se a les protestes.                                                              

N.A.: Modest Sabaté fou un polític i industrial català. Es llicencià en lletres per la Universitat de Barcelona i fou redactor polític i comentarista de teatre de La Veu de Catalunya des del 1928 fins al 1936. En esclatar la guerra civil espanyola s'exilià al Rosselló, i va intentar reconstituir a l'exili la Lliga Catalana el 1945-46.

L’article també cita a Josep Pla, que acusa a Esquerra d’estar incentivant aquestes accions i  a la pagesia de “golafre”:

Fragment de La Veu de Catalunya del 3 d'octubre citant un article de Josep Pla

 En quant al Govern de Samper, el diari assegura que allò ja es veia venir , en no tenir el seu govern el suport parlamentari suficient. I sobre la CEDA, el diari es mostra caut, només Manuel Brunet dóna la seva opinió al respecte i, en ser al comentari en portada del diari, bé podria considerar-se l’opinió majoritària de la redacció de la Veu.

Fragment del comentari de Manuel Brunet en La Veu de Catalunya del 3 d'octubre

 (Fos quina fos l’opinió del diari al respecte, sí que es pot veure clarament que li dóna a aquest partit una gran importància, dedicant un gran nombre de noticies a la CEDA i al seu líder, José María Gil-Robles.

L’opinió del diari sobre les protestes obreres i els sindicats es crítica, tot i que el llenguatge que acostuma a utilitzar es més aviat asèptic, ja que acostumen a ser noticies més aviats curtes, que deixen poc marge per opinar. En el titular següent pot veure’s clarament el que opina al respecte:

Fragment de La Veu de Catalunya del 4 d'octubre

Sobre la vessant religiosa del diari, queda clara en una secció de poca importància sobre festivitats religioses i misses i sobre l’especial atenció a les noticies relacionades amb la religió, com les inspeccions als jesuïtes per veure si tenien armes, l’extens article que es va dedicar a la mort del Pare Miquel d’Esplugues i els atacs soferts pel clero.

Els fets d’octubre

Van ser titulats a la Veu de Catalunya com:



Fragment de La Veu de Catalunya del 9 d'octubre



Els dies 6, 7 i 8 d’octubre no hi ha diari a causa de les protestes (a excepció del dilluns dia 8, ja que els dilluns no hi diari).

El dia 9, el diari deixa la seva opinió al respecte molt clara: ells no tenen cap responsabilitat sobre el que va passar, i ho repeteixen en diverses ocasions a l’editorial i a l’interior del diari. Acusen a Esquerra de provocar els altercats i, posant-ho en boca de Cambó, interpreten la proclamació de Companys d’un Estat Català dins una República federada com un intent “separatista”, i diversos cops al diari qualifiquen això com un “suïcidi”.

Al comentari diari de Manuel Brunet, titulat “Jo ja ho deia”, acusa a l’esquerra d’haver-ho provocat i sosté que no es el primer cop que Catalunya lluita per un “legitmisme estranger”, recordant la guerra de 1714, i assegurant que els fets d’octubre res tenen a veure ni amb Catalunya ni amb el catalanisme.

Fragment de La Veu de Catalunya del 9 d'octubre

El diari també fa una breu menció de la instauració de la censura en premsa (a sota a la dreta), especialment a La Humanitat i tot i que en cap moment fan entendre que al seu diari n’hi hagi, els problemes per aconseguir informació degut a l’agitada situació del moment es motiu més que suficient per explicar la brevetat i desorganització de les noticies:



Fragment de La Veu de Catalunya del 9 d'octubre



La resta d’articles son en la seva majoria noticies curtes, que en alguns casos arriben a ser de només 3 línies, sobre els diferents altercats ocorreguts: atacs a tramvies, tirotejos, ferits que hi ha a cada hospital, un recull dels fets ocorreguts a diferents poblacions de Catalunya i a la resta d’Espanya, una manifestació d’Aliança Obrera, una transcripció d’un comunicat de Companys que demanava que la situació “no es desbordi  amb aldarulls ni violència”, etc.

 

Fragment de La Veu de Catalunya del 9 d'octubre



La gran quantitat d’articles i la seva brevetat confonen i resulta difícil fer-se una idea clara del que està passant. El to utilitzat es força asèptic (en part per la brevetat de la majoria de noticies) com es pot veure en el fragment de l'esquerra sobre el principi de la vaga, escrit sense cap amb una neutralitat que sorprèn si tenim en compte noticies semblens en edicions anteriors.

Això pot arribar a ser realment insensible en l’elecció de paraules, com en el cas d'un article titulat: "Més ferits i algun mort".

D’aquestes noticies curtes cal recalcar-ne tres per veure el punt de vista donat per La Veu:

Fragments de La Veu de Catalunya del 9 d'octubre

En les dues primeres noticies els ferits eren vaguistes tirotejats per la Guàrdia Civil, però tot i saber-ho, el diari prefereix posar el titular en passiva i no mencionar-los. En el tercer cas, es tracta d’una baralla entre obrers, i es posa especial èmfasis en que l’obrer va ser disparat per ser partidari de finalitzar la vaga. En ser aquest últim titular també en passiva, podria ser que a l’època fos un recurs habitual, o potser es degut a que en aquest cas no se sap l'identitat de l’agressor. Es necessari mencionar també que més d’un cop La Veu de Catalunya es posiciona al costat de les forces d’ordre, minimitzant-ne els seus errors:

Fragment de La Veu de Catalunya del 9 d'octubre

O posant èmfasi en el seu paper per restablir l’ordre:

Fragment de La Veu de Catalunya del 9 d'octubre

Sobre els detinguts, La Veu de Catalunya en menciona a tres: Un per apuntar les matrícules dels cotxes dels consellers i dos per atracar un taxista pistola en mà. Els tres d’Aliança Obrera. També es menciona que els detinguts fins al moment son 112.

Les noticies també parlen diversos cops del General Batet, l’encarregat de declarar l’estat de guerra, la fugida de Dencàsi i els rumor sobre la fugida de Miquel Badia, dos dels organitzadors de l’intent revolucionari fracassat. A més, també parlen sobre el “discurs estrany” (segons les propies paraules del diari) de José Antonio Primo de Rivera amb un to molt adulador, qualificant les seves frases d’estar “caldejades del més gran patriotisme”, que sona estrany en un diari republicà tenint en compte que es tracta del fill del dictador, a més de ser el fundador de la Falange.

En un apartat dedicat al principi dels fets, el diari torna a recalcar com la Lliga no va ser en cap moment partícip de les protestes, només una víctima de les circumstàncies. L’article està escrit en forma de relat (pràctica habitual del diari segons el que he llegit fins ara) com si fos una crònica i això podria explicar la seva parcialitat no massa subtil. Fico aquí un fragment que trobo molt significatiu, ja que no trobo necessari explicar en profunditat els fets (aquesta informació la trobareu als apartats 2, 3 y 4):

Fragment de La Veu de Catalunya del 9 d'octubre



Fragment de La Veu de Catalunya del 5 d'octubre



El primer que cal mencionar es que La Veu ja ha mencionat en edicions anteriors que la ràdio no es un mitjà de fiar. En un apartat titulat “Llanterna Política” del 5 d’octubre, per exemple (fragment de la dreta).

On no només es menciona la poca fiabilitat de la ràdio, sinó també l’acusa de posar-se al costat d’Esquerra, cosa d’esperar ja que, sobretot en aquella època, els mitjans tenen una forta implicació política. Sense tenir en compte que qui surt a la ràdio es el conseller  Dencàs, un dels màxims responsables de l’intent revolucionari. I ja que hi són, aprofiten per tirar-se floretes mencionant que els consellers de la Lliga eren “els únics que romanien serens” i entenien “l’abast i la significació” de les noticies.

Finalment, el diari acaba amb una disculpa als lectors del diari per les “deficiències” del diari, a causa dels problemes d’organització provocades pels disturbis:



Fragment de La Veu de Catalunya del 9 d'octubre

Manuel Brunet va rebre formació humanística al Seminari però no va arribar a ser ordenat sacerdot i es dedicà a les lletres. Va guanyar diverses vegades els Jocs Florals i l’any 1917 passà a treballa a Las Noticias, on s’especialitzà en política internacional, una època en la que passà penúries econòmiques. Es va veure molt influït per la doctrina marxista y anarquista, especialment pel seu anticlericalisme, tot i que ell era catòlic. El 1918 va passar a Treballa per La Publicidad (que pertanyia a Acció Catalana). Els anys següents va estar treballant passar d’un diari a un altre i en 1923 s’encarregà del setmanari El Mirador. Arran del suport d’Acció Catalana a les lleis laiques i, probablement, també a arrel d’ una agressió soferta el 1932 per treure a la llum l’afer Bloch (un escàndol monetari que implicava entre d’altre el futur president de la generalitat Luís Companys). El març de 1933 va entrar a La Veu de Catalunya, encarregat de la secció “comentari” que sortia a primera plana, feina que va mantenir fins la guerra civil.

N.A.: Josep Pla era fill d'una família de propietaris rurals (i això explica el seu clar posicionament contra la llei de Conreus). El 1921 és elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista a la seva comarca. Al 1931 és enviat a Madrid per Cambó com a corresponsal parlamentari de La Veu de Catalunya i es converteix en observador directe dels primers dies de la Segona república. Va romandre a la capital durant gairebé tot el període republicà (1931-1936), exercint de cronista parlamentari (això explicaria perquè no va ser ell mateix qui va escriure l’article quan en aquest es menciona sovint que acostumava a escriure molts sobre la matèria).