La premsa i la construcció de la Societat-Cultura de comunicació de Masses a Catalunya (Francesc Espinet i Joan Manuel Tresserras)

En el procés d’anàlisi dels diaris La Humanitat i La veu de Catalunya hem pogut veure que aquests diaris van pertànyer al procés de construcció d’una Societat-Cultura de la Comunicació de Masses a Catalunya durant la primera meitat del s.XX. 

Míting a Tarragona de Francesc Cambó, gran representant de la Lliga Regionalista

Hem de partir del fet que els dos diaris a tractar eren resultat d’ideologies contràries en l’època de la Segona República. A més, els dos diaris eren clarament instruments polítics de diferents partits. En el cas de la Humanitat, un diari que recolzava el partit de Companys –el mateix fundador del diari-, Esquerra Republicana de Catalunya; La veu de Catalunya, per contra, va ser un dels instruments propiciats per la Mancomunitat de Catalunya i que recolzava clarament una ideologia catalanista de dretes, propera al partit de la Lliga Regionalista. I només amb aquesta afirmació ja trobem alguns dels elements dels quals parlen Francesc Espinet i Joan Manuel Tresserras, però sobretot el primer, que fa referència a que la Mancomunitat de Catalunya va ser impulsora de l’exercici polític de la burgesia catalana, un exercici que tenia com a antecedent l’etapa artistico-política de La Renaixença i com a precedent la creació d’una classe burgesa que participava en la política. I està clar que aquesta classe burgesa va ajudar a desenvolupar la nova vida civil i urbana “moderna”, a partir de la qual es constituiria una societat de masses. 

Però d’altra banda tenim l’altre diari, La Humanitat,  impulsat pel partit d’esquerres Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest diari representava un altre vessant del pensament nacionalista català, que es decantava cap a l’independentisme de Macià i Companys. I precisament també surt reflectit aquest aspecte a La sociedad de comunicación de masas en España, quan Treserras es refereix a la “aparición de partidos políticos y movimientos sociales de masas (pensemos en el populismo lerrouxista, en Esquerra Republicana de Catalunya o en la afiliación de la CNT, por ejemplo); (...) la cristalización de una sociedad civil, rica y compleja, que encuadra al conjunto de la población a través de peñas, ateneos, casinos y demás (...); o la aparición de dirigentes –también de masas- con una imagen tan carismàtica como Lerroux, Macià, Durruti...”. Sobre aquesta explicació de com es va formar una nova imatge generacional i nous consums que donarien lloc al consum cultural de masses, ens podem recolzar en l’aparició del diari La Humanitat, dient que participà en aquesta evolució de la societat catalana cap a una societat de consum de masses.

Però com trobem la participació d’aquesta premsa en la vida civil?

Si bé els dos diaris reflecteixen les dues cares d’una societat catalana que va viure la República amb maneres de fer diverses, aquestes dues cares van prendre igual protagonisme en la construcció de la societat-cultura de la comunicació de masses, encara que ho fessin amb mètodes diferents. Així, per dividir les dues cares de la posició de la societat catalana vers la cultura de masses, Espinet parla de la diglòssia especialitzada com una diferència de les dues cares de la societat que podrien representar els dos diaris: “El tema de la diglòssia especialitzada, mentre que (...) pot constituir un interessant camp d’estudi, específicament sobre el rerefons de la cultura popular de la segona meitat del vuit-cents”.  Aquesta explicació de la diglòssia podria representar les dues publicacions analitzades, però en el cas de La veu de Catalunya, no és ben bé del tot així, doncs el diari semblava provenir dels vestigis de la Renaixença, ja que nombrosos escriptors i intel·letuals com ara Eugeni d’Ors o Josep Carner hi van escriure. A més, en el pla de campanya del diari, Jaume Colell, un dels impulsors de la Renaixença Catalana va manifestar el següent: “Despertar la consciència del poble català, recordar son passat, no amb ploraneres elegies sinó amb els robustos accents de l’esperança en el pervindre, defensar les nostres institucions i la nostra llengua, últim i sagrat “palladium” que ens queda de l’antiga autonomia, reivindicar aquesta, així en l’ordre polític com administratiu... veus aquí companys, la gran campanya que ens toca fer, el bon combat a què som cridats tots els qui amem de veres la Pàtria”.  Malgrat tot, està clar que les dues publicacions mostraven diferents sectors de la societat catalana de la primera meitat del s.XX, fins que, com bé diu Francesc Espinet, “Tot (…) quedà destruït amb la barbàrie feixista »