ELS ANTECEDENTS
Una vegada la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) arriba a la seva fi, el rei Alfons XIII (permissiu i col·laboracionista amb aquesta dictadura) intueix que els dies de la monarquia s’estan acabant; i per aquest motiu, el 12 d’abril de 1931 es convoquen unes eleccions municipals per a consultar l’estat de l’opinió pública. L’escassa popularitat de la monarquia dóna la victòria a les candidatures republicanes a les principals ciutats espanyoles. Les dades oficials indiquen que han estat elegits 29.953 regidors monàrquics i només 8.855 republicans, però els vots de les grans ciutats són els que decideixen i aquestes han votat majoritàriament a favor de la república, que representa l’esperança d’una Espanya més moderna i justa.
A Catalunya, es dóna la victòria abrumadora d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), de manera que el seu líder, Francesc Macià, proclama el 14 d’abril la República Catalana com a integrant de la Federació Ibèrica. Al cap d’unes hores, es proclama a Madrid la segona República espanyola. De les negociacions entre tots dos nous poders (Barcelona i Madrid) en va sortir com a fruit el restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya amb Francesc Macià com a President.
Pels volts de setembre de 1932, i després de fortes retallades, les Corts aproven l’Estatut d’autonomia de Núria; i en poques setmanes se celebraven eleccions al Parlament de Catalunya (constituït el 6 de desembre) amb Lluís Companys com a primer President de l’òrgan legislatiu.
El gener de 1934 es creà el Tribunal de Cassació, amb el qual Catalunya podia assumir facultats judicials; així com també poder executius com ara els de l’ordre públic (al no mantenir-se la figura de governador civil, representació del govern espanyol a Catalunya). El 25 de desembre de 1933 morí el president Macià, i d’aquesta manera, l’1 de gener de 1934 ja era Lluís Companys el seu successor.
A Espanya, mentrestant, se celebren el novembre de 1933 unes segones eleccions que són guanyades per la coalició del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, i la CEDA de José Maria Gil Robles; iniciant-se així el que alguns historiadors han denominat Bienni negre.
Arran d’aquest canvi polític, les diferències entre els governs de centredreta a Madrid i el govern d’esquerra de la Generalitat es varen anar accentuant dificultant d’aquesta manera les relacions entre ambdós poders i, sobretot, el normal exercici de l’autonomia. D’aquesta manera, per exemple, quan el Parlament va aprovar la llei de Contractes de Conreu (que tenia com a finalitat bàsica substituir l'antic contracte de rabassa morta per a protegir els camperols.) a l’abril de 1934; la Lliga Regionalista i els grans propietaris s’hi van oposar, i, recolzats pel govern central, la llei esdevé inconstitucional i, conseqüentment, és anul·lada.A partir d’aquest punt s’inicia una greu crisi política entre Barcelona i Madrid, i alhora el sentiment nacionalista augmenta considerablement; i d’aquesta manera s’accentuen les activitats paramilitars i les propagandes separatistes de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (dirigides per Josep Dencàs). Per altra banda, cal tenir en compte que, després de la mort de Macià, dins d’ERC es va donar una certa divergència entre els sectors clarament independentistes (representats per la gent d’Estat Català, que ingressà amb Macià dins d’ERC però tenia una certa autonomia i el control de les Joventuts), i els altres sectors més autonomistes, majoritàriament membres del Partit Republicà Català (Lluís Companys, etc) i del grup de l’Opinió (setmanari d'orientació política esquerrana, on hi havia gent com Josep Tarradellas, Lluí i Vallescà, etc).
A Espanya, mentrestant, se celebren el novembre de 1933 unes segones eleccions que són guanyades per la coalició del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, i la CEDA de José Maria Gil Robles; iniciant-se així el que alguns historiadors han denominat Bienni negre.
Arran d’aquest canvi polític, les diferències entre els governs de centredreta a Madrid i el govern d’esquerra de la Generalitat es varen anar accentuant dificultant d’aquesta manera les relacions entre ambdós poders i, sobretot, el normal exercici de l’autonomia. D’aquesta manera, per exemple, quan el Parlament va aprovar la llei de Contractes de Conreu (que tenia com a finalitat bàsica substituir l'antic contracte de rabassa morta per a protegir els camperols.) a l’abril de 1934; la Lliga Regionalista i els grans propietaris s’hi van oposar, i, recolzats pel govern central, la llei esdevé inconstitucional i, conseqüentment, és anul·lada.A partir d’aquest punt s’inicia una greu crisi política entre Barcelona i Madrid, i alhora el sentiment nacionalista augmenta considerablement; i d’aquesta manera s’accentuen les activitats paramilitars i les propagandes separatistes de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (dirigides per Josep Dencàs). Per altra banda, cal tenir en compte que, després de la mort de Macià, dins d’ERC es va donar una certa divergència entre els sectors clarament independentistes (representats per la gent d’Estat Català, que ingressà amb Macià dins d’ERC però tenia una certa autonomia i el control de les Joventuts), i els altres sectors més autonomistes, majoritàriament membres del Partit Republicà Català (Lluís Companys, etc) i del grup de l’Opinió (setmanari d'orientació política esquerrana, on hi havia gent com Josep Tarradellas, Lluí i Vallescà, etc).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada