LES CONSEQÜÈNCIES
Així, l’autonomia catalana va quedar en suspens i el Parlament va ser tancat, sent també sostretes les competències d’ordre públic, justícia i ensenyament. La llengua oficial de la Generalitat va passar a ser el castellà, i la presidència accidental d’aquesta va ser posada en mans d’un militar, el coronel Francisco Jiménez Arenas, i el 1935 en un radical, Joan Pich i Pon; que va formar un estrany govern format per gent de La Lliga, radicals, cedistes i personalitats de dretes; podent-se iniciar així parcialement el procés de restauració de la institució.
Paral·lelament es va iniciar una forta repressió contra les esquerres i una persecució anticatalana que anava des de la premsa al Parlament (tancat i convertit en caserna), des de les limitacions de l’ús de la llengua a la desnaturalització de la Universitat Autònoma. Hi va haver consells de guerra amb penes de mort (Pérez Farràs i Escofet varen ser condemnats per a ser després commutades les penes), es varen prohibir les activitats dels partits, els sindicats i les associacions catalanistes i d’esquerres; també nombrosos polítics, funcionaris i rabassaires van ser empresonats, entitats clausurades i bona part de la legislació social del govern de la Generalitat – referent a la reducció de jornada laboral, jurats mixtos, puja de salaris i millores en general - suspesa. Els centres clausurats sumaven més de tres-cents cinquanta, i al cap d’un any, el número encara ascendia a dos-cents vuitanta. Gairebé cent cinquanta ajuntaments que estaven governats per ERC varen ser dissolts i el governador va nomenar els polítics locals de la Lliga, el Partit Radical i el CEDA.
En conclusió: durant més d’un any les reformes i la modernitat que la República havia portat van veure’s frenades en tots els camps; i no va ser fins el febrer de 1936, quan unes eleccions generals van iniciar un petit canvi i la Generalitat va reprendre les seves funcions plenament.
El camp català també pateix
A més, els fets d’octubre van provocar greus conseqüències en el camp català, en concret amb els nombrosos desnonaments que es van produir. Sembla que tot pagès que havia demanat una revisió de la renda o una millora de contracte (actuació legal atenent a la llei d’arrendaments rústics) fou emplaçat a abandonar la terra com a represàlia. Segons la Unió de Rabassaires, al final de 1935 hi havia 1397 casos entre les expulsions ja realitzades i les pendents de sentència, i encara augmentarien bastant més. La major part de sentències van ser favorables als propietaris, amb situacions força greus, com el desnonament de pagesos que feia més de quinze o vint anys que treballaven una terra o com l’obligació de deixar-le just abans de la collita.
Canvis dins Esquerra i la Lliga Republicana
La lliga no sempre va aprovar algunes de les decisions preses pel govern, sobretot la de la supressió de l’autonomia, ja que considerava que era castigar tot Catalunya per una actuació duta a terme aïlladament pel seu govern. De fet, el que pretenia Cambó i el seu partit era fer oblicar la seva participació anterior en aquesta crispació i treure’n profit polític en unes possibles eleccions anticipades que mai no es varen produir. Ben al contrari, la seva acceptació final i la seva col·laboració amb aquests fets, evidenciada amb la presidència de Fèlix Escalas al consell de la Generalitat i la participació de Pere Rahola (ambdós de la Lliga) al govern Chapaprierta, van identificar la Lliga amb forces més dretanes i anticatalanes.
Per altra banda, els fets d’octubre varen commocionar i desestabilitzar greument Esquerra Republicana de Catalunya. El seu objectiu principal va passar a ser l’amnistia i llibertat dels participants de la revolta. Companys i altres dirigents d’ERC varen ser acusats des d’Estat Català d’haver provocat intencionadament la derrota per després culpar-ne Estat Català i, d’aquesta manera, eliminar uns rivals polítics amb els quals s’anava incrementant la tensió i les divergències internes cada vegada més. De fet, des d’ERC es va iniciar una important campanya mediàtica que, com a conseqüència, va culminar en la tergiversació total dels fets. A més a més, els germans Badia varen ser assassinats poc després de retornar de l’exili; i aquestes circumstàncies varen ser les que van impulsar Estat Català (també incloent-hi les Joventuts d’Esquerra) a abandonar ERC. La culminació d’aquesta separació es va donar durant dos dies de sessions al Parlament, on es debatí molt intensament sobre el 6 d’octubre i on es va donar un enfrontament verbal amb un cert gran de violència entre Companys i Dencàs. Josep Dencàs no va parar d’acusar repetidament de traïdor a Companys, tot adjuntant proves de la seva actuació irregular i que les pròpies actes del Parlament no van poder rebatre.
Els fets d’octubre de 1934 varen ser més aviat simbòlics que no pas pràctics, més tenint en compte la seva curta durada. Però les conseqüències que se’n van desencadenar varen ser importantíssimes i considerades com a clar preàmbul de la guerra civil espanyola (1936-1939).
Així, l’autonomia catalana va quedar en suspens i el Parlament va ser tancat, sent també sostretes les competències d’ordre públic, justícia i ensenyament. La llengua oficial de la Generalitat va passar a ser el castellà, i la presidència accidental d’aquesta va ser posada en mans d’un militar, el coronel Francisco Jiménez Arenas, i el 1935 en un radical, Joan Pich i Pon; que va formar un estrany govern format per gent de La Lliga, radicals, cedistes i personalitats de dretes; podent-se iniciar així parcialement el procés de restauració de la institució.
Paral·lelament es va iniciar una forta repressió contra les esquerres i una persecució anticatalana que anava des de la premsa al Parlament (tancat i convertit en caserna), des de les limitacions de l’ús de la llengua a la desnaturalització de la Universitat Autònoma. Hi va haver consells de guerra amb penes de mort (Pérez Farràs i Escofet varen ser condemnats per a ser després commutades les penes), es varen prohibir les activitats dels partits, els sindicats i les associacions catalanistes i d’esquerres; també nombrosos polítics, funcionaris i rabassaires van ser empresonats, entitats clausurades i bona part de la legislació social del govern de la Generalitat – referent a la reducció de jornada laboral, jurats mixtos, puja de salaris i millores en general - suspesa. Els centres clausurats sumaven més de tres-cents cinquanta, i al cap d’un any, el número encara ascendia a dos-cents vuitanta. Gairebé cent cinquanta ajuntaments que estaven governats per ERC varen ser dissolts i el governador va nomenar els polítics locals de la Lliga, el Partit Radical i el CEDA.
En conclusió: durant més d’un any les reformes i la modernitat que la República havia portat van veure’s frenades en tots els camps; i no va ser fins el febrer de 1936, quan unes eleccions generals van iniciar un petit canvi i la Generalitat va reprendre les seves funcions plenament.
El camp català també pateix
A més, els fets d’octubre van provocar greus conseqüències en el camp català, en concret amb els nombrosos desnonaments que es van produir. Sembla que tot pagès que havia demanat una revisió de la renda o una millora de contracte (actuació legal atenent a la llei d’arrendaments rústics) fou emplaçat a abandonar la terra com a represàlia. Segons la Unió de Rabassaires, al final de 1935 hi havia 1397 casos entre les expulsions ja realitzades i les pendents de sentència, i encara augmentarien bastant més. La major part de sentències van ser favorables als propietaris, amb situacions força greus, com el desnonament de pagesos que feia més de quinze o vint anys que treballaven una terra o com l’obligació de deixar-le just abans de la collita.
Canvis dins Esquerra i la Lliga Republicana
La lliga no sempre va aprovar algunes de les decisions preses pel govern, sobretot la de la supressió de l’autonomia, ja que considerava que era castigar tot Catalunya per una actuació duta a terme aïlladament pel seu govern. De fet, el que pretenia Cambó i el seu partit era fer oblicar la seva participació anterior en aquesta crispació i treure’n profit polític en unes possibles eleccions anticipades que mai no es varen produir. Ben al contrari, la seva acceptació final i la seva col·laboració amb aquests fets, evidenciada amb la presidència de Fèlix Escalas al consell de la Generalitat i la participació de Pere Rahola (ambdós de la Lliga) al govern Chapaprierta, van identificar la Lliga amb forces més dretanes i anticatalanes.
Per altra banda, els fets d’octubre varen commocionar i desestabilitzar greument Esquerra Republicana de Catalunya. El seu objectiu principal va passar a ser l’amnistia i llibertat dels participants de la revolta. Companys i altres dirigents d’ERC varen ser acusats des d’Estat Català d’haver provocat intencionadament la derrota per després culpar-ne Estat Català i, d’aquesta manera, eliminar uns rivals polítics amb els quals s’anava incrementant la tensió i les divergències internes cada vegada més. De fet, des d’ERC es va iniciar una important campanya mediàtica que, com a conseqüència, va culminar en la tergiversació total dels fets. A més a més, els germans Badia varen ser assassinats poc després de retornar de l’exili; i aquestes circumstàncies varen ser les que van impulsar Estat Català (també incloent-hi les Joventuts d’Esquerra) a abandonar ERC. La culminació d’aquesta separació es va donar durant dos dies de sessions al Parlament, on es debatí molt intensament sobre el 6 d’octubre i on es va donar un enfrontament verbal amb un cert gran de violència entre Companys i Dencàs. Josep Dencàs no va parar d’acusar repetidament de traïdor a Companys, tot adjuntant proves de la seva actuació irregular i que les pròpies actes del Parlament no van poder rebatre.
Els fets d’octubre de 1934 varen ser més aviat simbòlics que no pas pràctics, més tenint en compte la seva curta durada. Però les conseqüències que se’n van desencadenar varen ser importantíssimes i considerades com a clar preàmbul de la guerra civil espanyola (1936-1939).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada