ELS DIES ABANS
D’ençà de la mort de Francesc Macià, Josep Dencàs esdevé cap d’Estat Català i assoleix la conselleria de Governació al juny de 1934, en ple conflicte per la Llei de Contractes de Conreu, i li és encarregada la formació d’un Comitè Revolucionari secret conformat per diversos partits nacionalistes. L’objectiu és començar a preparar una insurrecció armada.
Per tal de restar poder als comandaments espanyolistes que hi havia fins aleshores, Miquel Badia és nomenat cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Púbic de la Generalitat. Tot i això, aquest càrrec només és ocupat durant 7 mesos, ja que al més de setembre és forçat a dimitir per un afer que protagonitzà als jutjats de Barcelona durant un judici. En el seu lloc, desenvolupa la tasca algú proper a Lluís Companys com era Coll i Llac. Al no ser independentista, el seu nomenament en un lloc tan important suscita protestes dins el Comitè fins el mateix dia de la proclama, mentrestant Companys defensava aferrissadament que es mantingués al càrrec.
Arran de l'arribada al poder de CEDA, es desencadenen revoltes per tot l'Estat Espanyol. A Catalunya, ni la CNT (sindicat majoritari) ni la ciutadania en general no van secundar la vaga general que s’havia convocat. El mateix 5 d’octubre, però, l’Aliança Obrera de Catalunya (sense donar importància al suport de la CNT) declara també la vaga general i d’aquesta manera Barcelona queda paralitzada. Dencàs fa detenir alguns dirigents anarquistes. Lluís Companys havia estat refusant sistemàticament totes les comandes d’armes que se li havien fet des del Comitè Revolucionaris (tot i haver-lo creat ell per a preparar la revolta), així que, com a conseqüència, els Escamots d’Estat Català anaven mal armats. D’aquesta manera, les forces de l’ordre públic que la Generalitat té a la seva disposició es limita a 400 mossos d’esquadra comandats per Enric Pérez Farràs i a 3.200 Guàrdies d’Assalt (comandats per Coll i Llach). Per altra banda, Miquel Badia dirigeix els 3.400 militants armats d’Estat Català, que buscaven el cop d’estat separatista. L’objectiu d’Aliança Obrera, que, amb dificultat, mobilitzà un miler i escaig de persones pel fet de no comptar amb el suport ni de la Unió de Rabassaires ni de la CNT, és, simplement, la revolució social. Amb tants pocs mitjans, però, no varen poder treure la iniciativa al govern de la Generalitat, que en aquells fets es va mostrar certament irregular. Totes aquestes circumstàncies provoquen que les mobilitzacions es dispersin la tarda del 6 d’octubre, deixant pel camí actes de violència que causaren més de 40 morts.
LA NIT DEL 6 D'OCTUBRE
La nit del 6 d'octubre, Lluís Companys declara l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Una vegada finalitzat el discurs, Companys demana al general Batet, cap de les tropes a Catalunya, que es posi a les seves ordres. Batet digué haver avisat Enric Pérez i Farràs (cap dels mossos d’esquadra) perquè es presentés a capitania per posar-se a les seves ordres i que com a resposta va obtenir que ell només rebia ordres del President de la Generalitat. No obstant, Perez Farràs sempre va desmentir haver mantingut cap mena de conversa amb Batet, però sí que declarà que Batet i Companys havien mantingut contactes el dia anterior (versió corroborada pels mossos d’esquadra).
D’ençà de la mort de Francesc Macià, Josep Dencàs esdevé cap d’Estat Català i assoleix la conselleria de Governació al juny de 1934, en ple conflicte per la Llei de Contractes de Conreu, i li és encarregada la formació d’un Comitè Revolucionari secret conformat per diversos partits nacionalistes. L’objectiu és començar a preparar una insurrecció armada.
Per tal de restar poder als comandaments espanyolistes que hi havia fins aleshores, Miquel Badia és nomenat cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Púbic de la Generalitat. Tot i això, aquest càrrec només és ocupat durant 7 mesos, ja que al més de setembre és forçat a dimitir per un afer que protagonitzà als jutjats de Barcelona durant un judici. En el seu lloc, desenvolupa la tasca algú proper a Lluís Companys com era Coll i Llac. Al no ser independentista, el seu nomenament en un lloc tan important suscita protestes dins el Comitè fins el mateix dia de la proclama, mentrestant Companys defensava aferrissadament que es mantingués al càrrec.
Arran de l'arribada al poder de CEDA, es desencadenen revoltes per tot l'Estat Espanyol. A Catalunya, ni la CNT (sindicat majoritari) ni la ciutadania en general no van secundar la vaga general que s’havia convocat. El mateix 5 d’octubre, però, l’Aliança Obrera de Catalunya (sense donar importància al suport de la CNT) declara també la vaga general i d’aquesta manera Barcelona queda paralitzada. Dencàs fa detenir alguns dirigents anarquistes. Lluís Companys havia estat refusant sistemàticament totes les comandes d’armes que se li havien fet des del Comitè Revolucionaris (tot i haver-lo creat ell per a preparar la revolta), així que, com a conseqüència, els Escamots d’Estat Català anaven mal armats. D’aquesta manera, les forces de l’ordre públic que la Generalitat té a la seva disposició es limita a 400 mossos d’esquadra comandats per Enric Pérez Farràs i a 3.200 Guàrdies d’Assalt (comandats per Coll i Llach). Per altra banda, Miquel Badia dirigeix els 3.400 militants armats d’Estat Català, que buscaven el cop d’estat separatista. L’objectiu d’Aliança Obrera, que, amb dificultat, mobilitzà un miler i escaig de persones pel fet de no comptar amb el suport ni de la Unió de Rabassaires ni de la CNT, és, simplement, la revolució social. Amb tants pocs mitjans, però, no varen poder treure la iniciativa al govern de la Generalitat, que en aquells fets es va mostrar certament irregular. Totes aquestes circumstàncies provoquen que les mobilitzacions es dispersin la tarda del 6 d’octubre, deixant pel camí actes de violència que causaren més de 40 morts.
LA NIT DEL 6 D'OCTUBRE
La nit del 6 d'octubre, Lluís Companys declara l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Una vegada finalitzat el discurs, Companys demana al general Batet, cap de les tropes a Catalunya, que es posi a les seves ordres. Batet digué haver avisat Enric Pérez i Farràs (cap dels mossos d’esquadra) perquè es presentés a capitania per posar-se a les seves ordres i que com a resposta va obtenir que ell només rebia ordres del President de la Generalitat. No obstant, Perez Farràs sempre va desmentir haver mantingut cap mena de conversa amb Batet, però sí que declarà que Batet i Companys havien mantingut contactes el dia anterior (versió corroborada pels mossos d’esquadra).
Aquesta rebel·lió va ser ràpidament sufocada amb la declaració de l’estat de guerra per part del govern espanyol i l’ocupació del palau de la Generalitat per l’exèrcit comandat pel general Batet. I és que després de rebre la nota de companys, Batet parla amb Madrid i dóna ordres immediatament a les seves tropes per a posicionar-se a la ciutat; i mentrestant demana una hora de temps a Companys per a respondre. D’aquesta manera, Companys prohibeix terminantment hostilitzar l’exèrcit al llarg d’aquesta hora; temps que aprofita l’exèrcit per a prendre posicions als llocs clau amb total impunitat.Abans de la proclama, aquell mateix vespre, ja s’havien construït barricades i grups armats repartits pels carrers; així com també s’havien preparat els edificis oficials per a la resistència. 400 mossos d’esquadra, 3.200 Guàrdies d’Assalt i 3.400 militants d’Estat Català són els efectius amb els que compta la Generalitat per a defensar-se. A la Via Laietana, 400 homes pertanyents l’Aliança Obrera ocupa el local de Foment del Treball Nacional, mentre que els grups amb fusells organitzen la resistència des dels diversos locals d’organitzacions com Falç, Nosaltres Sols!, el Partit Nacionalista Català i el CADCI (Cendre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria).
Van ser els mossos d’esquadra els qui varen repel·lir l’agressió i varen fer recular l’exèrcit fins a la Plaça de l’Àngel i causant algunes baixes. És llavors quan Companys dóna l’ordre de replegar-se dins del Palau de la Generalitat, lloc d'on ja no els deixarà sortir durant tota la nit. Per altra banda, el setge es veu ampliat amb l'arribada d'una companyia de metralladores.
Miquel Badia i altres membre d’Estat Català, seguits per uns cent homes armats de manera pèssima, aconsegueixen frenar l’exèrcit durant unes hores arribant fins i tot a causar algunes baixes. Entre tiroteig i tiroteig, Badia envià emissaris a la Generalitat per a demanar a Companys que permeti iniciar el foc contra l’exèrcit des de la metralladora situada al terrat de la Generalitat, per així, d’aquesta manera, obligar-los a retrocedir al veure’s atrapats entre dos punts de tir. Companys, però, s’oposà al·legant que no desitjava que es causessin baixes innecessàries.
Per altra banda, la Comissaria General d'Ordre Públic, que representava la força més gran per a fer front a l’exèrcit (3.200 Guàrdies d’Assalt), va quedar-se sense comandament arran d'una trucada de Companys que feia Coll i Llac dimitir. Com a conseqüència la majoria dels Guàrdies d'Assalt varen desertaren immediatament i es passaren al bàndol de Batet entregant-se a Capitania.
Cap a les 10 de la nit, una companyia d'infanteria sortida de la caserna de Drassanes arriba al CADCI. Allà són rebuts a trets, deixant com a víctimes un sergent i ferint set militars. Més tard tres dirigents del Partit Català Proletari (Jaume Compte i Canelles, Manuel González i Amadeu Bardina) resulten morts després de que l’exèrcit iniciés el foc de canó cap al centre; aconseguint la resta escapar per les teulades. A més, Companys es va negar a deixar sortir un grup de Mossos d’Esquadra del Palau de la Generalitat, tal i com li demanava Josep Dencàs,
El general Batet tenia ordres directes des de Madrid d'atacar, i, en plena consciència que tenia la situació sota control, va deixar passar el temps esperant la rendició. El capità dels Mosso d’Esquadra, Frederic Escofet i Alsina, va acudir de matinada a la Comissaria General d’Ordre Públic per tractar d’agrupar els Guàrdies d’Assalt que restaven fidels a la Generalitat i que en aquells moments estaven repartits per diferents comisaries de Barcelona. Finalment, i com a conseqüència de moltes gestions, s’arriben a formar dues companyies amb les quals es pretén atacar l’exèrcit, tot combinant-les amb les forces que encara resistien a la Via Laietana, dirigits per Miquel Badia. Minuts després, Companys informa Escofet que Coll i Llach vol tornar al seu càrrec, oposant-s’hi terminalment Escofet. Finalment, Coll i Llach torna a la Comissaria per reunir-se amb Escofet; però abans de fer-ho, Coll i Llach s’entrevista amb les dues companyies de Guàrdies d’Assalt, que han decidit que ja no estan disposats a lluitar.
Per ràdio, Josep Dencàs no cessa en els seus intents de mobilització de la població; i és que juntament amb Pérez Farràs (el cap dels mossos d’esquadra) havien decidit continuar amb la resistència en el moment que es fes de dia. Poc abans de les sis del matí, però, Companys comunica que té la intenció de rendir-se, produint-se així un enfrontament lleugerament violent entre Companys i Pérez Farràs, que s’hi oposa fermament al·legant que la Generalitat podria arribar a resistir setmanes. Companys no cedeix i comunica la seva rendició la de tot el govern de la Generalitat.
La insurrecció, doncs, va acabar amb el govern de la Generalitat i el ple de l’ajuntament de Barcelona empresonats als vaixells Uruguay i Ciudad de Cádiz, al port de Barcelona, amb una condemna del govern català de trenta anys de presó i un total de 3.500 detinguts. La Conselleria de Governació només va resistir fins la rendició de Companys, tot i que mesos abans s’havia fet construir un passadís que comunicava molt intel·ligentment el Palau de Governació amb la xarxa de clavegueram; i, d’aquesta manera, militants d’Estat Catala, així com també Josep Dancàs i Miquel Badia varen poder exiliar-se.
Així, els carrers es varen anar buidant i, poc a poc, tot va tornar a la normalitat. Tot i tenir en compte la gravetat dels fets, es considera que el general Batet va resoldre la situació amb un mínim de violència, i aquesta actitud li va comportar problemes per tots dos bàndols: la dreta no acceptava la seva feblesa, els vençuts estaven indignats per la seva negativa a posar-se sota les ordres de Companys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada